Hui, com solc fer darrerament, després del meu treball, sóc professor, he tret la meua gosseta a passejar a pesar del sol de juny de la Vila. He nadat en un racó de la solitària platja dels estudiants. L’aigua translúcida i neta, pròia de juny calmós i transparent. Un barret de palla em protegia –a l’anada i a la tornada—del sol que crema.
A casa he engegat la ràdio: primer la COPE....... massa fort per a mi..... he buscat la SER per si em mostrava una visió de la realitat no des del pati de butaques –rimera fila—sinó des de platea. I així ha estat. He vist millor.
La vida és un bé sagrat per als agnòstics i per als creients. Qui necessite matar a un altre és un malalt d’ànima. De ser. Un assassí per dir-ho vulgarment.
Jo no sóc defensor de res. No sóc demòcrata. No sóc una bona persona. Simplement sóc, i em faig preguntes. M’agrada la bellesa: la literatura, la pintura, la mar, els animals, les plantes,les persones...
La senzillesa m’atrau......la covardia, l’anonimat, l’agressivitat, la xuleria, la ignorància ... no les soporte.
La violència em torba i em paralitza. No importa el tipus de violència.
Jo he estat feliç aquest matí fins que he engegat la ràdio. Els violents i covards formen part de nosaltres. Jo vull convidar-los a submergir-se en estes aigües de la Mediterrània.